12 històries per a            un món en                 convivència        

Al poble de Callosa d’en Sarrià, a la comarca de la Marina Baixa, vivia la Clotilde, també coneguda amb el sobrenom de L’Algi, per haver passat gran part de la seua infància a la ciutat de Fort de L’Eau a Algèria. Aquesta residia amb la seua filla, la Bea, la nora, l’Alba, i els dos fills d’aquestes: el Bosc i el Pol, de nou i deu anys, respectivament. 

La Bea i l’Alba regentaven un dels restaurants del poble, on es podien tastar saborosos menjars com: “el putxero amb pilotes” (plat típic en festes patronals de Moros i Cristians), l’arròs al forn, l’olleta i “els minxos” (base feta de pasta de farina, escaldada amb tota mena de verdures trossejades i llucet i sepionet). No cal deixar de banda tampoc les seues postres exquisides: els pastissets d’aiguardent i a l’aire. I per descomptat, el nispro, amb denominació d’origen, en totes les seues varietats: natural, en almívar, suc, dolços, melmelada i licors. 

De vegades, quan els xiquets eren a escola, ajudava la filla i la nora amb la cuina, sobretot per a preparar eixe cous cous algerià que tan bo li eixia, o el burek (una pasta fullada farcida dolça o salada.) La resta del temps s’ocupava dels nets que eren vius com cuquets. Aleshores, perquè es torbaren, l’Algi els contava algun conte d’origen berber. Un dia d’estiu, que els cuquets no volien fer la migdiada, aprofitant que havien menjat un tros de meló d’aigua, l’Algi els digué: 

—Prendes de la iaia, sabeu com es diu també la fruita que heu menjat? Doncs també es coneix com a meló d’alger, perquè aquesta fruita, quan encara era un producte poc conegut ací, ens arribava a través d’Algèria. 

Voleu que us conte una història que la iaia va aprendre a escola quan visqué en aquest meravellós país? 

—Sí! – respongueren emocionats els cuquets. 

—Hi havia un regne a Tinduf, una ciutat al sud-oest d’Alger, molt coneguda pel caràcter acollidor de la seua gent. De fet, prendes, ho és ara també, atés que actualment hi viuen amb la població local: 170.000 refugiats procedents del Sàhara Occidental. El Sàhara Occidental està situat a l’Àfrica del Nord, i limita al nord amb l’oceà Atlàntic, entre Mauritània (est i sud) i el Marroc (nord). Limita també al nord-est amb Algèria.Travessat pel Tròpic de Càncer, el territori està ocupat pel desert del Sàhara, que té una part sorrenca i una altra pedregosa. 

Bé, fa anys i panys, governava una parella: una reina i un rei que es respectaven mútuament. Ambdós tractaven d’arribar sempre a un acord unànime quan calia prendre alguna decisió important. Un dia, durant la celebració de la festa de la ruptura del dejuni després del Ramadà, la població local pagesa va decidir celebrar un concurs. La persona guanyadora seria aquella que poguera demostrar que la fruita de la seua collita comptava amb les millors propietats, qualitats o utilitats de tot el poblat. 

— Jo presente les millors figues de la meua collita, perquè són tan dolces que poden ablanir el caràcter d’una persona. Igualment, la seua pell, tan dura com una cuirassa, poden protegir qualsevol, digué la primera persona participant. Tot seguit, arribà la segona i oferí uns dàtils tan grans com el palmell de la mà i llustrosos com una patena. 

—Per a dolçor la dels meus dàtils, capaços de proporcionar felicitat quan es desfan en la boca. Així mateix, torrant, molent i colant-ne els pinyols es pot aconseguir un bon café. Finalment, arribà la tercera amb uns melons d’alger grans i redons com a pilotes

—Per a dolços, els meus sucosos melons. Són aquosos per a apaivagar la set durant l’època de la xafogor sufocant. A banda, amb la corfa es poden fer fanals i llanternes que ajuden a il·luminar durant la foscor. 

Tot plegat, després de les paraules del tercer concursant, la població estava quasi convençuda que aquest s’emportaria el premi. Aleshores els menuts, impacientats, preguntaren: 

— Iaia, i va guanyar al final? 

— Prendes meues, paciència. Voleu saber què és eI que digueren i decidiren finalment els governants?: 

“Les paraules que engrandeixen la bellesa i la grandesa poden ser convincents, però cadascun dels fruits i fruites que dona la Mare Natura tenen la seua funció i la seua raó per existir-hi. Cadascun d’ells són diversos, amb les seues virtuts i defectes. 

Ací hi ha persones que són com a anous: estan protegides per una capa exterior dura, és molt difícil arribar a elles, però quan ho aconsegueixes, són agradables. N’hi ha algunes que són com taronges: si les coneixes abans de temporada, són agres i esquerpes, però si els dones temps per a madurar, esdevenen tractables. 

Així que, al remat, el premi serà conjuntament per a tota la gent que amb el seu esforç ha cultivat el seu fruit, siga del tipus que siga.” 

En acabar, el Pol, el més eixerit dels nets, parlà:

— I què hauria dit del nispro? —La carn del nispro pot ser àcida i feridora, però dolça també com nosaltres. També molt tolerant perquè deixa que hi visquen llavors negres. Així hem de fer nosaltres amb gent d’altres llocs i cultures. Llavors hi intervengué el Bosc:

 —Iaia, per què te n’anares a viure a Algèria?

 —Ai, prenda, eren temps durs després de la guerra. Hi havia molta misèria i els pares de la iaia i jo ens vam haver d’anar a Fort de l’Eau per a buscar millor vida. 

—I com és? És molt diferent?  

—Prendes, sabeu que tenim molts lligams amb aquest poble? Els nostres germans de llengua, de les Illes Balears tingueren tractes comercials amb els algerians i s’hi establiren en el segle XIX. A Callosa, fa molt de temps visqueren els moriscos, que com la iaia i els besavis, també s’instal·laren en alguns indrets d’aquest hospitalari país. Per exemple, a Oran, ciutat portuària coneguda com el bressol de la música folklòrica rai.

Si en un futur hi aneu, podreu visitar el fort de Santa Creu al cim de la muntanya, o la mesquita Pacha amb un minaret octogonal. Al nord d’Algèria hi ha ruïnes fascinants de ciutats romanes com les de Timgad, Djémila, o Lambèse. I, per descomptat, també tenen magnífiques platges al mediterrani com les nostres: Annaba, Zeralda o Sidi Ferrutx. 

A Callosa, també n’hi ha molt a veure. Ara per ara, hem estat a les Fonts de l’Algar per a banyar-nos al riu. En un altre moment ja visitarem altres llocs interessants, com ara la cova Pinta (jaciment iber), el poble amb les restes de la muralla de passat àrab, el poador (antic llavador), els retaules ceràmics arreu del poble, el convent dels caputxins o el museu etnològic i arqueològic, entre altres. 

No oblideu mai que cada persona o poble és diferent, com les fruites, però que totes fan una única i bona macedònia. Persones amb diferent personalitat, raça, condició sexual, religió..., totes tenim dret a conviure junts en un mateix món.

El poble de Lloc Nou de Sant Jeroni, municipi situat a la comarca de la Safor, es troba molt a prop del Reial Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Aquest cenobi fou fundat pel duc reial de Gandia, Alfons el Vell, a les acaballes del segle XIV. A més, al poble es poden visitar també l’església de Sant Roc i la Granja, antic lloc d’esbarjo i administració dels monjos, que es troba al Rafalet. 

Ací vivia la Josepa, que tenia el malnom de La camallarga, perquè era alta i prima com un gànguil. Quan caminava, pareixia que volava, perquè dos passos seus equivalien a sis dels altres. Aquesta qualitat li permetia sempre ser la guanyadora, quan el club senderista del poble organitzava alguna cursa per algunes sendes dels voltants. Era la ruta que comprenia els enclavaments del mirador de les Creus, la Penya dels Forcalls i el Cim de la Cuta. A més a més, durant el trajecte tothom que hi participava podia passar per la Font del Frare, la Caseta de la Fonteta i l’Encreuament del Ranxo, amb bancals fets de pedra. 

Però al poble hi havia molta gent envejosa i li feien el buit, atés que no suportaven que sempre guanyara. Segons ells ”només pel fet de ser una camallarga” i això no era prou. Al principi se sentia malament i es lamentava de la seua condició física, però tot es capgirà tan bon punt la contractaren com a guia turística en una agència especialitzada en viatges a l’Àfrica. Ho havien fet precisament a causa de la seua alçària, ja que així la podien veure millor els turistes quan anaven en grup. La camallarga n’estava també contenta i admirava aquest continent, perquè moltes dones africanes (anomenades les reines d’Àfrica) de països com Etiòpia, Kenya, Costa d’Ivori o Bostwana havien irromput amb força en el panorama mundial de l’atletisme. 

El primer viatge va ser a Benín. Era un tour organitzat que incloïa una visita a la capital, Porto Novo, a Cotonú (la ciutat més poblada), al llac de Nokoué o a la població pesquera de Ganvié (coneguda com la Venècia africana.). El que més l’atreia a la Josepa de tot el viatge, però, era un dels seus parcs naturals, Patrimoni Natural de la Humanitat, que acull tota mena d’animals de la sabana africana (elefants, manatís africans, guepards, lleons, etc). 

Aquesta visita al parc la feia cada any i aleshores feu amistat amb l’Anwar, un dels cuidadors. Aquest s’encarregava principalment de donar menjar a les girafes. Quan conegué la Josepa, li digué que segons una tradició africana, l’esperit de tot ésser humà s’emmiralla en un animal determinat. Naturalment pels seus trets físics a la Josepa li corresponia el d’aquest mamífer, el més alt del món, amb un cos semblant a un trencadís de color taronja i marró. 

L’Anwar li contà que la girafa, de vegades, aparentava ser un animal tranquil·let i feble amb aqueixes cames tan llarguerudes i esquifides. Però de figamolla no en tenia res.Gràcies a la seua altura, havia aconseguit salvar molts animals de ser cruelment capturats pels caçadors furtius. 

Un dia la girafa, mentre plàcidament menjava les fulles d’acàcia, albirà al fons un grup de figures humanes amb escopetes que baixaven dels seus 4x4. Tot seguit, duta per la seua voluntat d’ajudar, sacrificà el seu abellidor àpat per avisar els seus companys de sabana. Aquests tocaren el pirandó com més ràpid varen poder. En canvi, animals que no podien córrer, per no tindre potes o per ser molt lents, veien impotents com la seua vida corria perill.

 Aleshores, la solidària girafa abaixà el cap oferint-los el coll perquè li pujaren al damunt. Corregué i corregué ben carregada fins que trobaren un lloc on pogueren estar sans i estalvis. Cap animal hauria pensat mai que la girafa, a qui tenien per una badoca, els haguera pogut traure les castanyes del foc i fins i tot salvar-los la vida. 

Vivim preocupats per les aparences o pels falsos prejudicis sense conéixer veritablement les persones com són. Moltes vegades aquesta actitud ens impedeix arribar al vertader interior i a les qualitats d’una persona.

No és cap novetat si al pensar en Àfrica, uns veuen desert, uns altres selva i uns altres sabana. 

La seua extensió és més de seixanta vegades la grandària d’Espanya i hi ha pràcticament de tot, inclús glaceres al Kilimanjaro. Es pot esquiar a l’Atles i a Leshoto per exemple, contemplar dofins a Gabon, i balenes a Sud-àfrica al costat dels tòpics camells de Líbia, els lleons de la sabana, els temibles cocodrils del Nil i les típiques girafes i zebres entre altres espècies. 

Però pot ser per damunt de rinoceronts i hipopòtams, l’elefant és l’animal més característic del continent. És el mamífer més gran del planeta amb un pes d’unes sis tones i que tradicionalment ha estat sacrificat pels seus ullals. Malauradament, aquesta pràctica continua fent-se. 

Aquesta importància ha quedat reflectida en el nom d’un país: Côte d’Ivoire, amb la característica que no es pot traduir a cap altre idioma segons la llei nacional. Poblat des del paleolític, organitzat posteriorment en ciutatsestat, fou colonitzat pels portuguesos que li posaren el nom per l’abundància d’ivori. A continuació va ser ocupat pels francesos que van admetre la seua independència en 1960 de forma pacífica, com a recompensa a l’ajuda rebuda durant la Segona Guerra Mundial. 

A aquest desconegut país, amb una extensió menor que la nostra península, decidiren anar els de la Colla Excursionista d’Alcoi, un conjunt ben divers de persones autòctones i forasters de diferents països. 

El seu nexe d’unió era l’estima pel territori i la llengua que parlaven amb diferents accents. I per què anar a Àfrica? Doncs perquè no la coneixien, estava a prop, a bon preu, i sobretot perquè buscaven autenticitat fora dels circuits turístics, amb ganes d’aprendre i conviure. 

Fou un viatge molt “entretingut” fins que van arribar a l’aeroport d’Abidjan, però el bon ambient del grup feia superar qualsevol dificultat. Només baixar de l’avió, estava esperant-los un autobús que els va portar des de la vora de l’oceà Atlàntic fins a l’altra punta del país, travessant selves i muntanyes. En cada jornada parlaven en valencià amb la gent i s’adonaren que en un país amb 76 llengües vives, és més important voler comunicar-se que saber un idioma o fer faltes d’ortografia. Com en tots.

 A la fi, arribaren a la sabana arbòria, exactament a Korhogo, molt a prop del naixement del riu Bandama. Allí no es pergueren el Musée Péléféro Gbon Coulibaly. 

Quan van entrar, es quedaren de pedra perquè estava esperant-los un salesià d’Alcoi, que els va fer de guia, i els va convidar a dinar. D’aperitiu els va oferir una pericana que li havia enviat sa mare, i txapal per a beure, cervesa de dacsa. De plat principal, carn d’antílop a la brasa amb mandioca, arròs i mill. I per a acabar, l’alloco, plàtan fregit amb ceba i xili, molt especiat, i una copeta de kotoukou, brandy elaborat a partir de Bangui (palma). 

I com no podia faltar, al final  els contà una història tradicional relacionada amb l’entorn: 

“Conten que la pluja li va explicar a l’elefant que gràcies a la seua aigua tot estava verd. Però l’elefant li contestà que es conservava així degut a la seua cura en no menjar ni xafar més del necessari. Això no li agradà gens a la pluja que s’enfadà i va deixar de regar. Al cap de poc de temps estava tot sec. L’elefant li demanà al gall que parlara amb la pluja i aquesta que era una consentidora, envià aigua i es va formar una bassa. Però quan anaren a beure els altres animals, l’elefant i el gall no els deixaren. Un lleó que era duret d’orella o es feia “el llonguis”, passà per allí i va beure. En veure’l, tots els animals feren el mateix i al cap de poc temps, ja no quedava ni gota d´aigua. En tornar l’elefant, en lloc d’enfadar-se, es va adonar que la pluja tenia raó i que ell havia sigut un egoista. Així que tots anaren en prerrogativa a demanar-li a la pluja que regara de nou amb el compromís de compartir l’aigua. I així va ser. 

I per què el país dels esperits? Doncs per les grans diferències que hi 16 ha en un territori tan contrastat físicament com per la seua població. Amb diferents paisatges, creences, llengües, costums i estrats socials és un veritable mosaic. El 40 % dels seus habitants són de països veïns que han fugit de la fam o la guerra, i , entre tanta diversitat, existeix un gran respecte vers les diferències que són un model per a molts espanyols i valencians que creuen en el pensament únic. 

Possiblement, els occidentals es creuen superiors a altres civilitzacions perquè tenen molts aparells tecnològics. Tanmateix, de vegades unes històries curtes com aquesta ens fan recordar que tot no és progrés.De fet, un simple virus ho pot paralitzar tot. 

Creure que hem d’utilitzar l’aigua en la justa mesura i compartir-la, o la llum o els aliments que necessitem per a no malbaratar, ho podem aprendre dels africans. Són temes ben actuals. O fins i tot, també que, per a progressar, és important l’ensenyança d’un mestre, però més encara ho és la d’una tribu. 

Això, de vegades se’ns oblida i ho externalitzem tot.

A través de la història i de les diferents cultures, les flors sempre han tingut un lloc en les societats humanes, siga per la seua bellesa intrínseca o pel seu simbolisme. A més a més, el món floral també ha sigut objecte d’inspiració per a l’art. Un bon exemple el trobem a la Grècia clàssica. Als frisos dels temples grecs es troben flors de lotus que alternen amb les flors de lis i les roses.

 Aquestes són també les protagonistes al mes de maig, a Kelaa M’gouna (Marroc), a Kazaniac (Bulgària) o a Girona, on destaquen el seu cultiu, la destil·lació d’essències i la producció de perfums. Curiosament, aquestes localitats comparteixen el nom de la Vall de les Roses. 

De ben segur que els seus habitants desconeixen que també en la bella comarca del Racó d’Ademús, una illa valenciana en terres d’Aragó i Castella-la Manxa, es conreen també roses i altres tipus de flors. És una comarca de grans contrastos, amb el cim del Calderón (1.839 metres), i la Creu dels Tres Regnes (1.560 metres) poblats amb bells boscos de savina i pi roig. 

En les riberes dels rius Túria, Ebron i Bohilgues hi ha fèrtils hortes amb gran varietat d’hortalisses, ametlers i pomeres (productores de la poma esperiega, varietat autòctona). A Ademús, destaquen també les balconades de fusta, antics molins d’aigua, el castell d’origen musulmà amb l’ermita de Santa Bàrbara a l’interior, o esglésies fortificades com ara l’ermita romànica de la Mare de Déu de l’Horta, joia del patrimoni artístic valencià (S. XIII) i l’església de Sant Pere i Sant Pau (S. XVII). 

Aquestes terres ofereixen enormes possibilitats per a qui gaudeix de la natura. Un bon exemple és el cas del Marc Pérez, un botànic, professor a la Facultat de Ciències en grau de Biologia d’Alacant, a qui agradava passar els caps de setmana en una caseta de camp. Ho solia fer amb la Mercé, la seua dona, i la Rut, la seua filla de deu anys, molt eixerida, que no parava en torreta i sempre anava amunt i avall per les muntanyes, com una cabra muntesa. 

Un dia el Marc acollí per uns dies la Izara, una dona etíop que estudiava a la Universitat d’Addis Abeba, la capital a les terres altes del Rift, seu de la Biblioteca Nacional d’Etiòpia i amb importants museus com: el Museu Etnològic i, el Museu Nacional, on es troben fòssils prehistòrics, incloent-hi rèpliques del famós homínid primitiu “Lucy”. 

La Izara estava fent la tesi doctoral sobre models d’optimització de sistemes de regadiu per a petits pagesos i aprofità una beca per a estudiar uns mesos a la Universitat d’Alacant. Aquesta prompte congenià amb la Rut i un cap de setmana se n’anaren a recòrrer el nostre país. La Rut, que era un belluguet, s’endugué la Izara per mostrar-li l’hortet i el jardí que tenien darrere. Els pares de la Rut, mentrimentres, preparaven el dinar: l’olla, un plat amb creïlles i carn de porc, i així podien descansar un poc d’aquell argent viu de xiqueta. 

Al jardí hi havia roses a balquena de molts colors barrejades amb lliris blancs. Tan bon punt la Izara els veié, li digué que aquests, també anomenats cales, eren originaris d’Etiòpia i simbolitzaven la puresa, però també es regalaven o compraven perquè portaven bona sort. 

Aleshores, la Izara li contà coses meravelloses sobre el seu poble: Lalibela, una ciutat dibuixada entre boniques valls i casetes de planta circular i sostre de palla i onze esglésies excavades en la roca, també de Bahir Dar, un gran jardí amb vegetació exuberant o del llac Tana. Però el que més li agradà a la Rut va ser la història sobre una xiqueta com ella, la Zala, i sa mare, una venedora de lliris que tenien fama d’atraure l’amor. 

—-Llavors, aquestes flors són màgiques? -preguntava la gent. 

—No és màgia-deia la venedora. Aquestes flors simplement atrauen l’amor. 

La gent va començar a comprar aquelles flors pensant que tots els seus problemes amorosos se solucionarien amb elles. Però al cap de poc temps, molts van tornar per buscar la dona, molt enfadats. 

—Aquestes flors no serveixen per a res -deien uns-. Les he comprades, les he col·locades en el millor lloc de la casa, i l’amor segueix sense trucar a la meua porta. 

Aleshores aparegué la Zala i cridà: —Doncs jo sí que he trobat l’amor gràcies als lliris. Heu comprat aquestes flors pensant que no havíeu de fer res més. No vàreu fer canvis, així que tot va seguir igual. Mireu les flors amb respecte i us inspiraran respecte -va dir la xiqueta-. Mireu-les amb il·lusió i la il·lusió s’estendrà. Mireu-les amb alegria i l’alegria ho inundarà tot. Mireu-les amb amor i l’amor naixerà en el vostre cor. 

Els valors com l’amistat o l’amor són com flors que necessiten molta cura i dedicació perquè hi perduren. 

Com tot el que es vol aconseguir en aquesta vida, a banda de pregar, cal treballar.

La història del calçat és molt més important del que pot semblar. 

Tot i que, de vegades, la sensació de caminar amb els peus nus és molt plaent, és difícil imaginar-nos com seria la nostra vida sense aquesta meravellosa peça que també ens ajuda a protegir-los. Els orígens del calçat es remunten a més de 15.000 anys. Les primeres mostres es troben en unes pintures rupestres de tipus esquemàtic. Hi apareixen homes amb una espècie de botins i una dona que calça alguna cosa semblant a unes botes de pell. Tenim també altres referents en l’antiguitat com les sandàlies a Egipte, a Mesopotàmia, a l’Antiga Grècia, a Pèrsia o a Roma. 

Exemples d’aquesta peça embolicadora i protectora dels peus en tenim molts: escarpins, sabates de taló alt, botes, botins, mocassins , xancletes, sabatilles, esportives; però per damunt de tot cal esmentar les nostres espardenyes valencianes: calcer lleuger, tosc i resistent, de sola de cànem trenat, d’espart o de jute. 

Fins a mitjans del segle xx, aquestes s’utilitzaven en qualsevol moment, com per a anar a treballar la terra, a ballar o a passejar. Avui són el complement imprescindible de la indumentària tradicional folklòrica a tot arreu de la geografia valenciana. Fins i tot en moltes poblacions valencianes hi ha hagut una forta tradició artesanal en tallers familiars, on les dones eren les que confeccionaven la llata (les trenes d’espart o cànem) per a les soles i cosien les peces de l’espardenya, mentre que els homes s’ocupaven de preparar les soles. 

Cal esmentar-ne, per exemple, els de la Vilavella (comarca de la Plana Baixa a la província de Castelló), on podem destacar l’existència d’una font d’aigües termals medicinals: La Font Calda. Aquesta és coneguda des del segle XVIII per les propietats curatives de les aigües. A més a més, a la Vilavella es poden visitar altres monuments i indrets interessants: l’església parroquial de la Sagrada Família, d’estil corinti i inaugurada l’any 1756, el Castell, que conserva una interessant cisterna de l’època àrab i un paviment de rajoles de Manises de la capella de Sant Jaume (segle XV), el Jardí de la Glorieta, on se situa l’edifici del Cervelló, el Museu d’Història de la Vila, i un safareig públic (un testimoni etnològic curiós). I com no, i molt important: el Museu dels Espardenyers, per a retre homenatge a aquesta prestigiosa tradició artesanal. 

Aquest museu era un lloc que solien visitar els escolars amb el Josep, mestre de primària del col·legi públic de la Vilavella. De vegades, els hi acompanyava el seu marit, el Toni, que treballava de contacontes. Els xiquets i les xiquetes estimaven els dos, especialment el Toni, a qui afectuosament els alumnes sobrenomenaven el Tombatossals, per ser tan grandot, corpulent, robust i guaixat com el famós gegant literari. De vegades, el Tombatossals els contava contes d’indrets més enllà de les nostres fronteres, com ara del continent habitat per gent amb la pell com el banús: l’Àfrica. Per exemple: La venjança de la llebre a Zàmbia o La mare que es va convertir en pols a Malaui .

Els escolars miraven, embadalits i encuriosits el Tombatossals mentre reien quan aquest gesticulava i feia ganyotes o canviava la veu per a imitar els seus personatges. Això és el que va passar quan els va contar un conte sobre Ghana, país del golf de Guinea a l’Àfrica Occidental. 

El Tombatossals despertava la imaginació dels escolars, alhora que els informava sobre els meravellosos indrets que hi existien. Els parcs nacionals de Mole amb Mognori (un llogaret projecte d’ecoturisme)i de Kakum, amb moltes espècies de papallones; Larabanga, lloc famós per la seua mesquita de tova d’estil sudanés del segle XV, la més antiga de Ghana, on hi ha una còpia de l’Alcorà de la mateixa data d’edificació; la capital, Accra, amb els seus tres forts i far de l’època colonial. Les ciutats costaneres d’Elmina i Costa del Cap, que contenen posubans (santuaris natius), edificis colonials i castells convertits en museus que serveixen de testimoniatge del tràfic d’esclaus. A banda d’això, aquestes són també molt pintoresques pels carrers, les barques de colors, les platges i els mercats. Però per a mercats el de Kejetia a Kumasi, segona ciutat de Ghana, molt famosa també pels museus com el de Prepeh II, dedicat a la cultura Ashanti. 

El Tombatossals era molt bo narrant el conte de Les sabates ashanti,  que es podien adquirir en aquest mercat. Mentre ho contava, feia riure pels colzes els xiquets i les xiquetes quan imitava la pocatraça dels moviments que feia un dels personatges del conte: el rei de la tribu. Aquest caminava molt matusserament i, amb prou feines, aconseguia seure al tron. Això era perquè a penes hi cabia, ja que estava gros com un bocoi. 

Aquest rei s’assabentà que en el mercat hi havia una venedora de l’ètnia Ewe, del sud-est de Ghana, que venia les millors sabates del país. La Nayala, que així es deia aquesta dona, a més de vendre productes de bona qualitat, era molt sàvia. Un dia, el rei, que era tan vanitós com maldestre, la cridà i li demanà que li fera les sabates més rares, úniques i extravagants de tot el país. I així li va dir amb una mica entre sorna i sarcasme: 

— Ha arribat a les meues orelles que és una dona sàvia i per això tinc un encàrrec per a vosté. Voldria que em fera o aconseguira unes sabates, però no poden estar fetes ni de cuir, ni de lona, ni de tela, ni de plàstic, ni de fusta, ni de paper, ni de ferro, ni d’or, ni de cap altre metall. Les necessite per a demà urgentment. Segur que vosté, com a dona de tanta “saviesa”, me n’aconseguirà unes. L’endemà la Nayala es presentà davant el rei, agafà dos trossos de fil de cosir, un per a cada peu. Prengué el fil per un extrem, el lligà en el dit polze i després passà la resta pels altres dits lligant-ne l’altre extrem en el dit menovell. Després va fer el mateix amb l’altre peu. 

Llavors, la Nayala li digué tan bon punt acabà: 

— Ja té les sabates originals i extravagants que volia, segur que són úniques i no es troben enlloc . El rei, que era tan ximple com maldestre, s’alçà com va poder i es posà a caminar satisfet sense adonar-se que anava descalç. 

En la vida cal ser realista i saber on estan els límits del possible, ja que si li demanem a algú la lluna en un cove i veiem que no ens la dona, podem sentir-nos frustrats o no arribar enlloc.

Zadig o el Destí és una novel·la de caràcter filosòfic escrita per Voltaire. Cap dels dos eren d’Alfara d’Algímia ni d’Algímia de la Baronia, sinó de Babilònia i París, respectivament. Però de ben segur que com tots els humans tenien alguna connexió entre ells. De fet, compartien hidrografia: Tigris i Eufrates, Sena i Palància; les torres dels campanars, Eiffel o Babel; o vegetació com els jardins penjants de Babilònia, els Camps Elisis i les pinades d’aquests poblets del Camp de Morvedre. I de ben segur que un fum de coses més en gastronomia, com el pa i el vi o els artistes que poblen totes aquestes poblacions, per exemple. 

L’obra de Voltaire conta les desventures d’un jove que és víctima d’injustícies i s’escapa de la presó i les multes després de ser acusat en fals. Però no hi ha mal que dure cent anys i Zadig és nomenat primer ministre del rei de Babilònia, qui s’adona que és un bon home. Al final ha de fugir per les seues relacions amoroses amb la reina, i visita a corre-cuita molts països com el Txad, Sudan del Sud, Uganda, Ruanda, Somàlia i Angola. Durant el llarg trajecte perseguit pel rei, Zadig troba diversos personatges, perills, i sentiments als quals s’enfronta amb la seua filosofia. 

En una d’aquestes situacions, conta la llegenda que una jove molt i molt rica, vergonyosament rica de Guinea, vivia exactament a Mbini, en un palau a la desembocadura del riu del mateix nom. Les vistes eren espectaculars: al davant la immensitat de l’oceà Atlàntic, al seu voltant uns majestuosos manglars i ben a prop, una exuberant selva. Un territori poblat per lleopards, micos, elefants i el famós i prolífic esquirol de Zenker. 

En aquest paradís, és on la jove molt i molt rica, vergonyosament rica, s’havia compromès a casar-se amb dos mags amb els quals havia tingut relacions simultàniament. I com que s’havia quedat embarassada i els dos «l’estimaven tant», immediatament volgueren celebrar el matrimoni. 

—Ho faré amb la persona que em demostre que és ell el pare d’aquesta nova personeta que portaré al món. 

—Soc jo qui ha tingut el plaer —digué un d’ells. 

—No, no. Soc jo qui ha fet aquesta meravellosa obra —contestà l’altre. I així estigueren discutint i discutint. 

—Prou! — va dir la jove molt rica i molt rica, vergonyosament rica de Guinea.- Com que no heu arribat a una solució, em casaré amb aquell que puga donar-li la millor educació. Tu, què li ensenyaràs al meu fill? 

—Jo —digué un mag— li ensenyaré ciències socials, matemàtiques, llengua, naturals, música, xinés mandarí, lletra gòtica, etcètera, etcètera i etcètera. 

—I tu? -digué la jove molt rica i molt rica, vergonyosament rica de Guinea. 

—Jo intentaré que siga just i digne de tindre amistats. 

—Doncs... amb tu em casaré! 

Totes les assignatures són importants i totes necessiten tindre més hores en el currículum. I si no ho creieu així, parleu-ne amb els especialistes. Tot és imprescindible i no poden passar de curs si no saben allò, això o açò. No obstant això, no estaria malament si pensàrem més en què és el que volem de la nostra joventut. 

A l’etapa d’educació infantil pot ser que estiga globalitzat l’ensenyament, com la mateixa vida, però i a la primària i la secundària? El batxillerat, realment prepara per a la universitat? I la universitat, per a què prepara? Quin tipus de científic volem? És prou amb saber molt o són importants les actituds, els principis o l’empatia? 

És millor tindre un títol o no posar els peus en el seient de davant perquè s’embrutarà qui vinga a continuació? És compatible? Són temes per a dialogar.

A Pep, ni més ni menys que de Benifaraig, li deien de tot: Josep, Jose, José, Pepe..., encara que preferia la primera accepció. Li agradava molt viatjar, i cada estiu se n’anava a un país diferent, i com més exòtic millor. A més, intentava impregnar-se de la quotidianitat de l’entorn, fugia dels viatges organitzats i per a turistes. Sempre es documentava sobre el lloc, fins i tot volia aprendre paraules dels diferents idiomes, conèixer els costums, la geografia i la història, i alimentar-se de relats que li feren “viure” el territori. 

De fet, quedà impressionat perquè el suahili no tan sols es parla al Congo, sinó també a Tanzània, Kenya, i en zones limítrofes d’Uganda, Moçambic, Ruanda, Burundi, Somàlia, Zàmbia, Malawi i el nord de la República Malgaixa. 

En aquest cas, la seua destinació inicial era Sud-àfrica per la facilitat de les comunicacions i d’ací a Kenya, així que començà a llegir una narració de ficció ambientada en aquests països. 

Conta una llegenda que abans d’anar alguns reis occidentals a l’Àfrica a matar animals per esport i pagats pels contribuents, les feres ferotges eren lliures. De fet, la paraula safari vol dir viatge i al seu torn aquesta ve de l’àrab safar. El cas és que els indígenes d’allà, a diferència dels d’ací, quan mataven un animal era per necessitat de menjar o per protecció. Així, hi havia un equilibri entre la natura i la humanització, un tema que encara s’està descobrint a l’occident que se suposa desenvolupat. 

En un d’aquests paratges d’immenses praderies amb alguns arbres i arbusts dispersos, una tigressa estava embarassada buscant menjar. En això, va veure en la llunyania un ramat d’ovelles i es va llançar cap a elles sense pensar-s’ho dues vegades. Atemorides, corregueren com van poder, però la tigressa en matà una. Amb l’esforç de la carrera, donà a llum un xicotet tigre i va morir. 

El cadell va nàixer orfe i voltat d’uns animals que, després de la por que passaren, continuaven pastant i belant. El jove tigre prompte s’hi acostumà i sense entendre ni plantejar-se res, va sobreviure com un més del ramat. Sense cap altre model de referència, es va creure que era una ovella més i fou alimentada i adoptada pel ramat. Així, començà a viure i fer les mateixes rutines: deia “beeee”, menjava herba, caminava lentament i quan corria ho feia en grup. Això sí, no produïa llet. 

Així va continuar creixent i creixent fins a fer-se adolescent. Però un dia, des de dalt d’una muntanya el va veure un tigre adult. I els ulls se li posaren com a plats. 

—Quin espectacle més increïble! Un tigre considerablement gran enmig d’un ramat, caminant i comportant-se com si fora una ovella més. Açò és una deshonra per a la nostra espècie. No ho puc consentir. 

Es va llançar des de dalt de la muntanya, rugint i bramant a més no poder. El ramat intentà fugir, però el tigre adult va matar fàcilment la primera ovella que va trobar i aconseguí agafar amb la boca el tigre adolescent que pensava ser menjat. Tanmateix, l’adult agafà un tros de carn i l’obligà que se la menjara posant-li-la a la boca, malgrat el sentiment de canibalisme del jove tigre. I efectivament no li va agradar, però a poc a poc va sentir que no estava tan malament, i a més tenia molta fam. 

A continuació se l’emportà al llac Nakuru, a prop del Victòria, a l’oest del país, perquè contemplara la seua silueta i com eren de similars els dos i ben diferents de l’anyell mort. I a més, li va dir: 

—I ara aprendràs a rugir com un tigre. 

I així estigueren uns quants dies entre mirar-se en el llac, menjar carn crua i bramant com un de la seua espècie, fins que va aconseguir adaptar-se i convertir-se en un tigre ferotge. 

 No sempre ens coneixem, tant si ens mirem en el reflex d’un llac com si no, perquè el nostre jo vertader està dins de nosaltres. És per això que un bon mestre, familiar o amic ens pot ajudar si ens acompanya i ens ensenya les nostres potencialitats com les que tenia el jove tigre. 

De vegades som el que creiem que som i no el que realment som. Al capdavall, es tracta d’un camí que hem de recórrer. La responsabilitat de descobrir-nos o eixir de l’armari sempre serà nostra, encara que hi haurà circumstàncies que ho afavoriran o entrebancaran. 

Moltes vegades no som conscients de quina és la nostra veritable espècie, perquè no hem reflexionat i ens hem acostumat a fer el que feien els del nostre entorn. Tanmateix no hem d’oblidar que totes les persones tenim la llibertat d’elecció en qualsevol moment i que simplement es tracta de decidir-nos. 

Això no vol dir que siga fàcil, però sí que és possible.

Hi havia a Xaló, poble de la Marina Alta, centre comercial de la Vall del Pop i situat als peus de les serres de Bèrnia, el Ferrer i la Solana, una família molt treballadora: els Ordines. 

Eren coneguts per la seua carnisseria, amb molt de renom pel seu embotit: sobrassades, botifarres, bufes, llonganisses o garró. Aquestes “delicatessen”, junt amb el seu cognom, recordaven la influència mallorquina arran de l’assentament i la repoblació de colons, originaris de santa Margalida (Mallorca), després de l’expulsió dels moriscos al començament del segle XVII. 

Quan els pares es jubilaren, el fill major, el Pere, continuà amb la tradició familiar. La filla, la Míriam, es muntà una cafeteria i pastisseria: El Riurau. Un nom que fa referència a tradicionals edificacions rurals de la Marina emprades per a produir la pansa. Estaven cobertes de teules amb arcs per permetre la ventilació i per arrecerar els canyissos de les panses quan plovia. Tant la Míriam com el seu home, el Batiste, i les filles, la Elisa i la Rosa, treballaven a destall, des que s’alçaven fins que el sol s’amagava i es feia ja l’hora de plegar. Eren famosos els seus saborosos bunyols de carabassa i pastissets de moniato amb pasta d’ametla.

 Tanmateix, i com passa sovint en moltes famílies, sempre n’hi ha alguna ovella negra. El fill, el Tonet, els havia eixit carabassa, atés que era més gos que el llençol de baix. Es passava quasi tot el matí dormint, perquè a la nit anava amb altres xicots de festa i bevia la famosa mistela xalonera de pansa a la plaça de l’església de Santa Maria, dedicada a la Mare de Déu Pobra. 

Tots els dissabtes, el Mazambi, venia al rastre de Xaló, situat al pàrquing dels xops i al costat de part del riu Gorgos a vendre bosses i cinturons de cuir i marroquineria. Comprava la mercaderia a 130 adoberes de països africans com Egipte, el Marroc o Tunísia que formaven part del projecte anomenat Ecoinnovació per a reduir l’impacte negatiu en el medi ambient. 

El Mazambi , era un malià de Timbuctú, ciutat formada per sinuosos i estrets carrers d’arena i coneguda per la seua muralla de 5 km, però també per la famosa mesquita del segle XIV. De vegades s’agafava un descans i se n’anava a fer-se un te al Riurau i a fer un barret amb la Míriam. En poc temps, aquesta li agafà confiança i li contà el problema amb el Tonet. El Mazambi va voler posar-hi el seu gra d’arena i aleshores el cridà, el feu seure i mirant-lo de fit a fit comencà a contar-li la història de La dona carabassa:

 — Vet ací que una vegada hi havia un poble, els dogons, que vivien a la cinglera de Bandiagara, al sud-est del riu Níger. Les cases estaven construïdes entre parets de penya-segats per poder resguardar-se millor de la pluja o dels enemics. 

En aquest poblat vivia una dona amb el seu fill, el Teenemba. Aquest, encara que molt intel·ligent i vigorós, era un apassionat del joc, i aquest vici el feia comportar-se com un gandul prou irresponsable. El seu únic propòsit era el de guanyar i enriquir-se, així que no treballava i malbaratava tot els béns que havia heretat del pare, que havia faltat des de feia poc de temps. 

Llavors la mare, que esperava que en casar-se recobrara l’enteniment, volia trobar-li una dona; però cap acceptà “la invitació”. Totes ja sabien de quin peu calçava l’anomenat xicot. Així que un bon dia, la mare, duta per la desesperació, consultà un famós bruixot que apiadant-se de la desgràcia d’aquella dona li regalà una carabassa i li digué: 

—Pren! Obri-la i apareixerà una dona. Aquesta viurà de bon grat amb el teu fill, sempre que l’ajude i no diga mai que va nàixer d’una carabassa. 

Així ho va fer la dona. Llavors li digué al Teenemba el que li havia esmentat el bruixot i pocs dies després es casaren. Les primeres setmanes tot semblava anar bé, però prompte la peresa del Teenemba hi tornà. Aquest començà a malbaratar tot el que la dona carabassa havia guanyat amb el treball del camp, a més de passar el dia sense fer-ne un brot. Una vegada que la dona carabassa el marmolà, aquell, menyspreant-la li amollà que qui era ella per dir-li res: una simple carabassa. 

I així va ser com aquella dona li donà carabasses i desaparegué, deixant-lo amb una mà al davant i l’altra al darrere. 

La peresa és un mal que pot ser corregit si un vol. Si es continua tibant massa la corda i no es posa remei, al final es pot trencar i ja serà massa tard per a refer-la. 

Qui s’exposa amb freqüència a les ocasions de perill, tard o d’hora hi quedarà atrapat.

El mite dels bessons, en una gran part de les tradicions al llarg de la història de la humanitat, està lligat a la divinitat creadora o a herois culturals. 

D’exemples en trobem molts per tot arreu. A la cultura grega: Càstor i Pòl·lux, fills de Leda, que, tot i que tenien caràcters i origen diversos (Càstor era fill de l’immortal Zeus i Pólux del mortal Tindareu), representen la forta unió fraternal. A la cultura llatina: Ròmul i Rem, la història dels quals narra els esdeveniments que van conduir a la fundació de la ciutat de Roma i del regne romà per Ròmul. A la cultura anglosaxona: Hengest i Horsa, que van liderar els angles, els saxons i els juts per a lluitar contra la invasió de la Britània romana en el segle V. En altres indrets no europeus, com ara l’Índia, tenim els Ashuin, déus genets bessons del cel fills de Saranyu, deessa dels núvols, que apareixen abans de l’albada amb un carro daurat simbolitzant la lluentor del dia. En l’hinduisme tardà es van convertir en metges dels déus i els devas de la medicina aiurvèdica. 

Però, sabíeu que ací molt a prop també n’hi ha de bessons reconeguts i que també varen ser metges? Qui no ha sentit parlar de Cosme i Damià? Aquests foren dos famosos cirurgians, que ajudaren molts malalts desinteressadament. Com que el cristianisme els considerà màrtirs, els feren sants. Se’n construïren moltes esglésies i ermites amb el seu nom com la del segle XVIII a Benimaurell, poble de la comarca de la Marina Alta, que junt amb Fleix i Campell, formen la Vall de Laguart. 

Aquesta és molt coneguda per les seues cireres i famosos llocs naturals per a fer caminades. Aquesta vall rep també el sobrenom de la Catedral del senderisme perquè hi ha una senda, feta pels moriscos amb més de 6.700 escalons llaurats en la roca, que travessa el Barranc de l’Infern. Per ací passa el riu Girona i hi ha a més unes exemplars pintures rupestres d’origen llevantí. 

La gastronomia és també molt rica amb plats tan saborosos d’influència morisca i mallorquina: embotits, el putxero dominical o els pastissets de moniato i ametla. A més, hi ha també altres mostres i reminiscències del seu passat musulmà, com la torre de la Casota, edifici militar d’època almohade i el castell de les Atzahares. 

A Benimaurell, vivia la Fadila. Aquesta era una dona migrant marroquina i àvia de les bessones, Amina i Amira. De tant en tant, li agradava fer amb orgull referència al passat morisc d’aquesta comarca i moltes vegades els deia que el nom de Laguart venia de l’àrab Al-Agwar (coves) i els contava coses del seu país, perquè, probablement en un futur no molt llunyà, aquest par gemel·lar de menudes entremaliades de sis anys el visitarien. 

I així doncs, els parlava de les ciutats imperials: Rabat, Fes, Mequinés i la seua ciutat natal, Marràqueix, la medina de la qual va ser fundada pels almoràvits i ara és patrimoni de la humanitat de la UNESCO. La Fadila solia anar de menuda a la mesquita de Kutubia de Marràqueix i li agradava dir-los de vegades: “El seu minaret és com vosaltres, té també germanes bessones : la Torre Hassan a Rabat i la Giralda a Sevilla.” Els parlà també del soc o mercat més gran del Marroc i de la plaça més atrafegada de tota Àfrica, Jamaa el Fna. Les bessones es quedaven bocabadades, quan la iaia els deia que aquesta plaça era màgica perquè de dia s’hi omplia amb acròbates, conta-contes, venedors d’aigua, ballarins i músics, però a la nit l’ocupaven els llocs de menjar i es convertia en un gran restaurant a l’aire lliure.

 A més a més, la Fadila sabia un grapat d’històries, perquè de xicoteta solia anar-hi i escoltar els contacontes. L’Amina i l’Amira entre bellugueig i bellugueig, i botet i botet esperonaven l’àvia perquè els narrara la història dels bessonets berbers que eren entremaliats i belluguets com elles. Els berbers són nadius del nord d’Àfrica i també es troben en països com ara Mauritània, Algèria, Tunísia, Líbia, Mali i Níger. 

I així la Fadila els contà que a la xicoteta ciutat de l’Atles, Demnat, on es troba el millor oli d’oliva del Marroc, vivien dos germans bessons berbers: l’Idir i l’Iken. Encara que eren quasi idèntics com dues gotes d’aigua, també 33 en tenien, de diferències. L’Idir era un estudiant brillant i feiner com una formigueta, mentre que l’Iken era prou enjogassat i més gos que un pont.

 Arribà el dia dels exàmens finals i l’Iken, tot i que era molt mal estudiant, de vegades sí que es calfava el cap quan l’interessava. Així que es féu el malalt per no anar i fer els exàmens quan tocava. Aleshores, a l’altra setmana, sabria que el professorat li repetiria els exàmens i demanà el germà que es fera passar per ell dient-li: “ No et preocupes, segur que ningú se n’adona.” Però no reflexionà que un, per molt igual que siga en aparença, no sempre pot substituir un altre al cent per cent. I així, la professora d’àrab, molt experta en cal·ligrafia i que coneixia molt bé la lletra d’ambdós, detectà que aquella no era la de l’Iken, sinó la de l’Idir, i els suspengué als dos. 

La intel·ligència sense esforç i treball diari no és cap intel·ligència. El coneixement i els conceptes s’aconsegueixen i s’assoleixen amb esforç i dedicació. De res serveix fer-hi trampes, perquè no sempre funcionen i al final, més prompte o més tard, es descobreix el pastís.

Segurament molts hauran sentit parlar de la pedra de Rosetta, una mostra del descobriment humà, ara exposada a un museu a Londres. Aquest bloc de granit amb escriptura egípcia, demòtica i grega va ser clau per a desxifrar els inintel·ligibles jeroglífics egipcis. Però exemples de pedres curioses en trobem per tot arreu, perquè tota pedra fa paret, d’una manera o d’una altra. 

Per exemple, la pedra filosofal. Aquesta tenia una substància ansiosament cercada pels alquimistes. Era molt desitjada perquè se li suposaven virtuts meravelloses, no només la d’aconseguir l’or sinó la de guarir algunes malalties i fins i tot atorgar la immortalitat. A més ha sigut font inspiradora del famós llibre de Harry Potter, de J.K Rowling, escriptora britànica que esdevingué famosa, tot i que, com tantes altres dones, es va veure obligada a ocultar la seua veritable identitat sota un pseudònim masculí per por a ser rebutjada pels lectors. 

Potser la gent londinenca no sàpiga que a Vilafamés, un dels pobles més bonics de les comarques del nord a la Plana Alta, també n’hi ha de pedres i de ben grosses. No tan sols perquè hi ha cases construïdes en roques, sinó també per la Roca Grossa de gres roig que cap vilafamesí ha pogut traslladar del seu lloc originari. Però Londres i Vilafamés de ben segur comparteixen alguna cosa més que aquest mineral petri: castells (el de Londres i el de Vilafamés d’origen àrab); monuments religiosos com la catedral de Sant Pau i Església parroquial de l’Assumpció; zones verdes i paratges naturals com St. James Park o Hyde Park i el paratge de Sant Miquel amb boscos de pins i carrasques; museus com El British Museum i Palau del Batlle, actual Museu d’Art contemporani.

 És ací en aquest darrer museu que treballava de guia el Pere, conegut al poble com El sabudet. Li deien així perquè solia enrotllar-se com les persianes per a fer ostentació de la seua “saviesa”. Li agradava especialment parlar del que sabia d’Àfrica. Coneixia aquest continent com el palmell de la mà i era capaç de parlar-te de països tant del nord com el Sàhara Occidental, Sudan o Eritrea; del centre com Burkina Faso o República centreafricana o del sud com Namíbia o Lesotho. Però la gent li fugia, perquè de tant de parlar i parlar feia el cap com un tabal a qualsevol. 

Mentre no treballava, es capficava en la seua tesi per a fer un estudi comparatiu entre la Pedra Grossa i l’Olumo Rock, muntanya impressionant a la ciutat d’Abeokuta, al sud-oest de Nigèria. Mentre El sabudet buscava com un ratolí de biblioteca o ben bé d’ordinador, informació sobre aquest país, s’assabentà que per accedir a aquesta muntanya màgica hi havia un camí de santuaris i amagatalls històrics. De fet, és venerada per la religió ioruba com a Orisha, filla d’Oloòrum, Déu únic, suprem i creador de tot. Realment és una fortalesa natural que fou utilitzada en diverses guerres. Una vegada s’hi arriba, des del cim les vistes de les peculiars teulades són increïbles. Les atrotinades mansions brasileres i cubanes, erigides per antics esclaus, s’alcen al costat de barraques, esglésies i mesquites històriques i arredonides roques, tot envoltat de frondosos boscos i exuberant vegetació. 

Conta una llegenda que aquesta roca màgica era molt venerada per la població i feia miracles. Es deia que quan una persona tenia algun problema o desitjava amb molta vehemència alguna cosa hi pujava. Aquesta, que era molt sàvia, si considerava que la persona ho mereixia, li concedia una pedreta del seu cos muntanyós per tal d’ajudar-la. 

I així un dia, dues germanes, la Shaila i la Nala, la visitaren per a demanarli’n una gràcia. Abans de concedir-la, la roca feia sempre una pregunta per a assegurar-se que realment ho mereixien i que en farien bon ús de debò. I així doncs els preguntà:

 —Per a què la voleu? 

La Shaila respongué que la volia per a vendre-la i guanyar molts diners i poder comprar-se molts vestits i joies per a lluir-les. En canvi, la Nala digué que ella la volia per a poder moldre el gra de blat i així alimentar la família i  altra gent pobra com ells. 

En acabar, la roca li concedí el desig a la Nala. Era un tros de roca daurada perquè la poguera vendre i així guanyar diners. Però, transformà la Shaila en pedra, perquè visquera allí tota l’eternitat i així podria començar a ajudar altra gent. 

Està bé cuidar-nos físicament i intel·lectualment i pensar també en nosaltres, però no ens ha de saber greu ajudar i ser solidaris amb els altres quan ho necessiten. Cal deixar de mirar-nos sempre el melic, perquè hi ha molta gent que realment la balla magra al seu país d’origen i es veu forçat a migrar, perquè no els queda altra per a poder sobreviure. Qui no ha tingut algun parent o amic que ha hagut d’anar-se’n fora a guanyar-se la vida? 

Potser si estiguérem en la seua pell, hauríem fet el mateix.

Vet ací que a la ciutat de València, on es pot contemplar la llotja de la Seda (edifici civil d’estil gòtic valencià tardà del segle XV), vivia una parella molt diversa pel que feia a gustos, comportaments i parers. Eugeni i Melània eren com del cel a la terra. De tant en tant hi havia algun estira-i-arronsa, encara que ambdós sabien molt bé com fer-ho per avenir-se’n i que no arribara mai la sang al riu. 

Els noms els hi anaven com anell al dit. El d’Eugeni, nom grec que significava, de bon origen i ben nascut, s’adia a aquest homenot rodanxó perquè provenia d’una família benestant i adinerada. Però, aquest fatxenda preferia anomenar-se “Moto” entre els seus amics i la seua xicota, perquè li agradava tot el que estiguera relacionat amb la velocitat i el món del motor, ja foren motos o cotxes. El nom de Melània, en grec “negre”, també semblava ser una tria encertada per part dels pares, no només deguda a la seua pell bruna, sinó també per la seua passió envers el continent d`Àfrica. La inquieta i cosmopolita Melània anava des de feia molt de temps a classe de dansa africana. Vivia al carrer Murillo i passava sempre per davant de les Torres de Quart (un portal que formava part de la muralla medieval del segle XIV que envoltava la Ciutat Vella de València) i pel pont de les Arts fins arribar a l’antic llit del riu. Després baixava i caminava fins a arribar sota el Pont de la Trinitat, el més antic de València del segle XV. 

Les classes de dansa les feia Asso, senegalés, que també organitzava viatges al seu país natal. Aquest l’havia encisada amb la música Mbalax de cantants com Youssou N’Dour, Mamy Kanouté o Gnima Sarr, i també amb els sons dels tam-tams dels djembés i els sabars. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, s’apuntà a un d’aquests viatges d’estiu per a poder visitar Dakar, Poutou (poble pintoresc de pescadors), la ciutat de Saint Louis (Patrimoni de la Humanitat), el llac rosa o l’illa de Gore. 

Quan la Melània li ho proposà al Moto, aquest només hi acceptà perquè volia conèixer la que, durant molts anys, va ser ciutat seu del famós circuit París- Dakar. 

Arribaren a Saly, zona costanera turística al sud de Dakar, on residirien i farien les classes. Però El Moto que tant amava la velocitat, era també molt belluguet, un argent viu, incapaç d’esperar assegut damunt l’arena mentre la Melània feia les classes de dansa i percussió. El Moto va tindre sort perquè conegué un griot. Aquests meravellosos narradors i seguidors de la tradició oral són presents també en altres pobles que habiten l’Àfrica Occidental, coma ara, Mali, Gàmbia, Guinea, Guinea Bissau o Mauritània. I vet ací que, un diumenge, aquest griot s’oferí per endur-se’l amb el cotxe a veure Dakar, ja que l’Eugeni volia veure on es feien abans les curses del famós ralli. En veure aquella tartana, un poc desmarxada, pensà: “Uf, amb això no hi arribarem mai!”. 

Com que no sabia gens de wolof, l’idioma més estés, parlava un poc el francès per a fer-se entendre amb el griot. Durant tot el camí només li parlava del seu Lamborghini Urus, sense adonar-se que el griot ni l’escoltava. Al cap de pocs minuts, es va sentir un soroll al motor i van haver d’aturar-se en redó. Yusuf, el griot, amb molta parsimònia es baixà del cotxe per a inspeccionar la situació. El Moto, despacienciat, pensava: “ara veurem un diumenge on trobem taller…”. Però al cap de pocs minuts, pujà i, en un tres i no res, engegà de nou el motor mentre li digué picant-li l’ullet: “No tenim grans cotxes, però sí grans mecànics”. 

De vegades les coses no venen com les esperem i quan les desitgem. Ho volem tot massa fàcil i vivim per al temps sense gaudir-ne satisfactòriament. Cal tindre paciència, i no desesperar-se, perquè: «No per molt matinejar, es fa de dia més prompte.” 

El desconeixement de tot allò que està lluny del nostre camp de saviesa, o de la nostra zona de confort, produeix en moltes ocasions una deformació de l’autèntica realitat. Cal no deixar-se emportar pels clixés, tòpics, males interpretacions o prejudicis sense haver-ne contrastat prèviament la veracitat.

Possiblement quan ens parlen sobre imperis, el primer que ens ve a la ment és l’Imperi romà.Tanmateix, no fou el més important, ni el més gran ni el més poblat, però sí aquell que més petjada ens han deixat per la llengua i la cultura. 

En la seua època de plenitud i quan encara funcionava el Senat com a cambra de representants del poble, hi havia un senador molt famós: Cesc, natural de Quatretondeta. Tenia el poder de la paraula i el trellat que li donava un coneixement ben adquirit. Els seus discursos eren famosos, així com les seues riqueses i el bon caràcter. Tots els patricis l’adoraven i admiraven, i alguns dels esclaus també. 

A més a més, es trobà en un dels seus viatges una parella que li anava com anell al dit. Ni més ni menys que a Madagascar, en concret a Antatanarivo. Mireia era una dona increïble i per la qual sospirà tota Roma al pas del temps. Tenia un físic inigualable, un patrimoni considerable, una cultura pels núvols, i era tota plena de virtuts. El dia de l’enllaç, tota la ciutat era una festa i en la cerimònia, l’emperador (no hi havia emperadriu) els donà personalment la benedicció. 

Passaren els anys i un bon dia, Cesc va decidir divorciar-se. Els seus amics no s’ho podien creure. Era un fet impensable, però ningú li va dir res i tothom el tractava com si no hagués passat res. 

No obstant, quan no era present el pelaven com a un conill. En això estaven un dia de mercat els seus millors amics, quan Cesc els va veure. Com estaven tan capficats i hi havia tanta gent, no s’atreví a saludar-los a crits i anà aproximant-se poc a poc. Al poc, es va adonar del que parlaven, criticant el seu divorci i com s’havien equivocat amb ell. No era gens savi sinó un capriciós que havia deixat passar la dona més fabulosa de tot l’Imperi romà. 

Quan Cesc arribà al rogle, els va dir:

—De què estàveu parlant tan acaloradament? 

Com era evident que els havia sentit, el seu amic de l’ànima li va respondre: 

— Home..., sabem que no està bé el que hem fet... i volem demanar-.te disculpes... Però ens has de comprendre... No hi ha forma d’entendre el que has fet... 

Aleshores, Cesc es va llevar una sandàlia i li la va donar, mentre afegia: 

— Pren, i dis-me què opines. 

— Pe, pe, però que té a veure la sandàlia amb el que estem parlant? Perdona’m, però no entenc. 

— Tu, dis-me què opines sobre ella! 

Aleshores, la va tocar i la pell era suau i delicada com la seda, va veure el fermall que la tancava, fet amb una orfebreria ingeniosa i d’or massís, i va veure la sola d’una resistència fabulosa. 

— La veritat és que no havia vist mai una sandàlia així. A ben segur que és la millor que existeix en tot l’Imperi! 

— Aleshores, em pots dir en quin punt em fa mal al caminar? 

No hauríem de criticar a una persona que no coneixem i menys a un amic. 

Possiblement, i més en moments tan delicats, es mereix que seiem amb ell i li sincerem els nostres sentiments o li preguntem pels seus problemes. 

La visió externa de vegades ens enlluerna i se’ns oblida que cada persona porta la seua batalla interna, i no tot és la façana.